- Imatge d’Art: Amadeu Bonet
Per: Angelina Prenafeta
5è DIUMENGE DURANT L’ANY – CICLE B
Mc. 1,29-39
«Se’n va anar a un lloc solitari i allà es va posar a prega»
Jesús, des de l’inici del seu ministeri apostòlic, es va trobar amb la malaltia. Avui veiem que va arribar a la casa de la sogra de Pere i només tocant-la, la febre va desaparèixer. Igualment vol guarir-nos a nosaltres, només necessita una cosa: que ens apropem a Ell, amb fe confiada i humilitat. Jesús va encara més enllà: no només guareix els malalts que acudeixen a Ell, sinó que surt a buscar altres malalts, també necessitats d’Ell sense saber-ho. “Anem a una altra banda, als pobles veïns, per predicar també allà, perquè per això he vingut”. Ve per buscar la persona necessitada de salut, de salvació, de recerca de sentit.
Jesús ens revela el valor de la pregària unida inseparablement a la seva acció. No es va limitar a ensenyar-nos a pregar de paraula, sinó també amb el seu exemple. El veiem en oració en diferents moments: Abans de començar el seu ministeri va anar a la solitud del desert. Sovint, deixant la multitud, pujava sol a la muntanya per pregar. I a l’hora de la seva passió, a Getsemaní es lliura a l’oració.
Ens mostra que la pregària és la llum i la força de l’ànima. És el necessari diàleg que ens revitalitza i encoratja per viure la nostra missió particular enmig de la societat que sovint oblida que el silenci i l’oració són espais per recrear la propia vida. La pregària, augmenta la nostra capacitat de desitjar, fent-nos capaços de rebre els dons que Déu ens prepara. Com més fidelment creiem, més fermament esperem i desitgem aquests dons, restant units a Aquell a qui preguem, sabent que Ell prega sempre per nosaltres i en nosaltres.
