Per: Angelina Prenafeta
“Les meves paraules no passaran” (Marc, 13, 24-32)
Confíats en l’esperança
El nostre temps present no és absent de tribulacions. Jesús hi és present sempre. Avui no ens anuncia la crònica d’un futur, ens dóna un missatge d’esperança. Cal que donem a aquest missatge apocalíptic un contingut nou: Per a Jesús la fi del món és la «finalitat» del món: que arribem a construir entre tots la Terra Nova, la vida plena, justa i solidària que Déu somnia per a tothom. Ens diu que el vell ha de deixar pas al nou, que una llum nova ha d’amarar-ho tot. Per arribar a la joia d’una profundatransformació caldrà passar per dolors d’infantament. Sabem que les penalitats no tindran la última paraula, serà l’amor. La Resurrecció és la garantia. Jesucrist lliurant-se per amor, és el canvi radical, és la intervenció definitiva de Déu en la Història.
Ens diu que quan tot trontolla, l’humà –que Ell ha assumit en tota plenitud- és el que cal salvar per damunt de tot. Aquest imperatiu és l’única evidència que no pot desaparèixer mai del cor dels seus deixebles: Res del que és humà ens pot ser indiferent. La nostra tasca comuna és ser solidaris amb tothom sense excepció. Ell ens recorda el provisional de moltes coses i la importància de mantenir la tensió deltreball i l’espera confiada per un Regne que avança contra tota esperança. Ens parlade la figuera. Vivim encara en un hivern llarg, però ja albirem diminuts brots verds en la nova primavera del món. La seva Paraula no passarà.
