De gran vol ser un vellet al qual les conviccions no li han envellit. I és que el Carles Sanmartín diu que va mamar la seva conciència social de la llet de la seva mare. En una família treballadora no pobra però sí humil. I també en un entorn juvenil capaç d’autogestionar amb 16 anys uns camps de treball d’estiu per treure diners de la feina a la fruita i enviar-lo a projectes de desenvolupament a països del tercer món. Per celebrar el seu 18è aniversari va anar a la seva primera reunió d’objectors de conciència i a donar sang. Va decidir ser missioner i se’n va anar a Burkina Fasso. Per això insisteix que ell és ciutadà del món, perquè també se sent africà. No sap què li va costar més, si adaptar-se allà o readaptar-se aquí a la tornada, assumint opulències impensables a l’Àfrica. Es defineix com a persona esperançada, lluny del simple optimisme inconscient. Perquè se n’ha adonat que l’amor és més fort que el mal, però que el mal existeix. I s’expressa en fets tan terribles com els casos de pederàstia a l’Església catòlica. Defensor del treball col·lectiu com a forma de vida, és conscient que això també és fer política per afrontar un dels problemes socials: l’individualisme. No sap què faria si li toqués ser Papa, però es declara fan absolut de l’actual.
A la parròquia de Santa Maria Magdalena, on la PAH va tenir el seu local durant 8 anys, escoltem el que explica algú que se sap especialista en escoltar.
- Presenta’t. Qui és el Carles Sanmartín?
Sóc un lleidatà, nascut fa 59 anys a Lleida, de pares immigrants. Em sento ciutadà del món i apassionat i enamorat de Jesucrist.
- Quan apareix aquesta vocació religiosa?
De molt jovenet. Vaig nèixer en el si d’una família no massa practicant, però als 8 o 9 anys em vaig començar a moure pel que llavors era la parròquia de Santa Teresina, on hi havia moltes activitats i ja vaig començar a crèixer envoltat de gent que formava part d’un àmbit cristià. Després, vaig estar a la parròquia de Sant Pau a la Mariola, on vaig anar evolucionant com a adolescent. En aquell moment ja vaig tenir consciència que Jesús era algú important per mi. Va anar quallant fins que en un moment determinat a l’acabar COU em vaig plantejar què feia a la meva vida. Jo veia com al meu voltant, tothom anava triant camins laborals, però jo no ho tenia gens clar. Un moment important que recordo d’aquella època és que quan vaig fer 18 anys, vaig celebrar-ho de forma original: anant a la meva primera trobada d’objectors de conciència i també donant sang. Tot el tema de l’objecció de conciència i la no-violència em removia molt. Va ser una celebració de la majoria d’edat molt simbòlica. I aquell moment va ser important perquè com que no sabia què fer amb la meva vida, em vaig posar a treballar per tenir temps per pensar i també per col·laborar econòmicament a casa, perquè el meu pare havia mort quan jo tenia 13 anys i volia ajudar la meva mare.
- I en què vas treballar?
Carregant i descarregant camions en un magatzem de productes de neteja. Mozo de almacén. (Riu) Em vaig posar fort i em van sortir durícies a les mans. I durant aquell any, vaig buscar una persona, un mossèn amb qui encara som amics, que m’acompanyés per a discernir què volia fer. Va ser en aquell any que jo em vaig decidir per deixar-ho tot i seguir Jesús. En aquell moment, jo sortia amb una noia. I va ser així com vaig emprendre el camí per ser mossèn i convertir-me en missioner. La pobresa sempre m’ha mogut. Quan era jovenet, amb 15 anys, un grup de joves de la parròquia de Sant Pau anàvem a ajudar els avis de la residència de les Germanetes dels Pobres. Tots aquests temes -la pobresa, la justícia social, la no violència, canviar el món- ja em motivaven des de jove, la conciència ja la tenia, no em ve d’ara. I dono gràcies a Déu per això. Tot el que avui sóc, és en part fruit de les decisions que vaig prendre en aquells moments.
- D’on creus que ve aquesta llavor de conciència social?
Jo ho associo a haver nascut en el si d’una família treballadora. Els meus pares van deixar el poble i van venir a Lleida a treballar. No èrem una família pobra, però per exemple jo no estrenava mai roba, l’heretava del meu germà gran. I ell n’era molt conscient i la cuidava especialment, com els llibres. Crèixer embolcallat d’una família sense molts recursos però digna, amb valors, és el primer ingredient. I després, crec que haver-me envoltat d’un ambient infantil i juvenil en una parròquia amb referents de monitors joves que et dediquen un temps a tu combinat amb la fe cristiana, és un altre element que conforma aquesta conciència social.
- Vas decidir fer-te missioner i te’n vas anar a Àfrica.
Primer vaig formar-me. Me’n vaig anar a Madrid. I aquell va ser un altre moment important de la meva vida. Perquè quan portava dos anys i mig allà, el meu germà va morir d’accident i això em va tornar a sacsar la vida. Em vaig replantejar què feia. No tenia més germans, mon pare havia mort feia temps i vaig decidir tornar a Lleida amb la meva mare. Va ser un any d’impass treballant. El fet d’haver nascut en una família on no sobraven els diners, em portava a fer-ho. Llavors vaig decidir continuar els meus estudis al Seminari de Lleida, aquí em van ordenar mossèn i vaig començar a les parròquies de Sant Jaume i de Sant Andreu. Va ser l’època de tot el moviment del “0’7 i més” quan jo estava de rector a la parròquia de Sant Andreu. Després d’uns anys d’estar allí, vaig poder complir amb la meva vocació d’anar de missioner a l’Àfrica al 2002. En principi era per tres anys, però m’hi vaig trobar tan a gust que vaig demanar quedar-m’hi. Com diuen a Burkina Fasso, “quan l’ocell s’ha trobat bé en un lloc, hi torna”. Em vaig reenganxar com a la mili, però sense haver-la fet perquè sóc objector.
- En què et va canviar l’experiència a Burkina Fasso?
Va ser poder complir l’anhel de viure i conèixer un altre lloc amb una altra cultura, una altra realitat. Si estàs un temps suficient, et canvia. Per això sempre dic que em sento ciutadà del món. Em sento lleidatà, català, espanyol també, europeu, però sobretot, ciutadà del món. Perquè em sento també africà. Jo tinc reaccions que no són occidentals sinó africanes.
- Per exemple?
Quan hi ha un conflicte, els occidentals tenim una manera d’afrontar-lo. Allà no es busca d’entrada la confrontació o trobar culpables. Hi ha més voluntat de solventar el conflicte sense fer massa soroll. Aquest element de buscar el pacte de forma amigable, sense anar a la punxa, sinó valorant el que uneix i no el que separa és un aspecte característic de l’Àfrica. També la dedicació de temps a les persones. Vaig tenir moltes lliçons en aquest sentit. Per exemple, venia algú al despatx i no trucava a la porta igual que aquí, perquè molts cops no hi ha portes. Allà fan cú-cú i piquen de mans. (Riu) I deia que simplement venia a saludar-te, però te n’adones que ho fan per veure com estàs i si és un bon moment per explicar-te alguna cosa. Però ho fan després d’un temps conversant. Donant temps. O, de vegades, senzillament venen a saludar-te. Cuidar la persona és important allà, diuen que “l’hoste és el rei” i així et fan sentir. És molt diferent de com vivim nosaltres. I, finalment, destacaria la capacitat de resistència. Viuen situacions tan extremadament dures i són capaços de somriure i de ballar. Aquesta capacitat de vida enmig de situacions difícils em feia plantejar-me moltes coses. De vegades pensava que jo cauria en una depressió si visqués el mateix.
- Com va ser tornar a Lleida després de viure aquesta experiència?
Van ser 6 anys amb un treball molt maco. Jo vaig estar fent un projecte allà amb la intenció que continués funcionant encara que jo no hi fos. No entenc els projectes d’una altra manera. I així va ser. Treballant en equip, vam crear un centre d’acollida de persones fent un diàleg entre la psicologia humanista, l’espiritualitat cristiana i la tradició cultural africana. Utilitzant aquestes tres eines, vam posar en marxa tot un seguit de tallers i activitats per acompanyar persones de forma molt personalitzada. Un cop posat en marxa aquest projecte i ja en les mans de la gent de Burkina Fasso, era el moment de tornar cap a Lleida. No va ser fàcil. Perquè quan portes un temps llarg allà, enganxa. Emocionalment, jo me n’hi tornaria demà mateix. I aquest anhel de tornar coincideix amb altres vivències d’altres persones que conec que també han estat a l’Àfrica i que senten el mateix. Hi ha alguna cosa que atrau. Per això, aterrar aquí va ser difícil. El primer any va ser dur, perquè jo m’havia acostumat a viure amb persones que potser només menjaven un cop cada dos dies perquè no en tenien més. I recordo que a l’arribar aquí vaig oficiar un casament d’una parella que es va gastar un dineral en la boda. Em va costar adaptar-me a la vida a l’Àfrica, però em va costar més tornar a adaptar-me a la vida aquí.
- Aquí tampoc no vas deixar el compromís social. Per exemple, vas participar al projecte de les Llars del Seminari. Com va anar?
Com et deia, des de petit sentia aquest compromís i participava en diferents iniciatives per combatre la pobresa. Per exemple, ajudar als avis a les Germanetes dels Pobres els diumenges al matí quan tenia 15 anys. O també altres compromisos amb el tercer món. Als 16 anys, vam ser capaços nosaltres sols d’organitzar uns camps de treball que van durar uns quants estius. Era una passada, perquè èrem adolescents! Però ho fèiem tot: anàvem als pobles i buscàvem feina a la fruita, treballàvem -amb el que suposa treballar a la fruita a l’estiu a Lleida- i amb els diners que trèiem, ens pagàvem el menjar i el que quedava, ho enviàvem a projectes pel desenvolupament al tercer món. Mentre, organitzàvem xarrades i portàvem a gent com l’Arcadi Oliveres. L’Arcadi va venir al nostre camp de treball! I ell se’n recordava d’allò. Per tant, el compromís social l’he tingut sempre. També vaig estar col·laborant amb Càritas abans de marxar a Burkina Fasso en temes d’immigració. I quan vaig tornar, vaig continuar. En aquest moment, el bisbe Piris va assistir a una assemblea de la PAH i va sentir tots els problemes que s’exposaven allà. I va decidir que una part de l’edifici de l’antic Seminari es destinaria a habitatge de famílies que ho necessitessin. Amb aquella idea em va demanar que desenvolupés el projecte. Com que a mi m’agrada molt treballar en equip, el primer que vaig fer és buscar un grup de persones i ens hi vam llençar. (Riu)
- Això és fer política?
Sí, sí. Jo entenc en el terme bonic de polis tot el que té a veure amb la ciutat, amb la societat, amb la gent que hi viu. No em veuria fent política de partit, però que faig política? Sí. Tots en fem. Tots influïm per bé o per mal en el funcionament de la societat.
- Creus que cal més compromís social en general?
Penso que sí. Mai han estat temps fàcils per al compromís. Tot i que en altres moments, hi havia una altra conciència d’allò col·lectiu. Hi havia uns altres aires i era més fàcil trobar iniciatives i persones amb les quals militar. Ara és bastant impensable el que fèiem nosaltres amb els camps de treball: un grup d’adolescents creatius capaços d’autogestionar-se, muntant totes les infraestructures del camp de treball, i atraure fins i tot a gent que va venir d’altres territoris com el País Basc a treballar a la fruita i després, a la nit, a sobre, organitzar xarrades! (Riu) Allò va ser possible per la nostra idea de treball col·lectiu. Avui tot és diferent perquè tot allò grupal costa més. I és un dels reptes més grans que tenim com a societat. Penso que l’individualisme és una gran manera que tenen els poderosos de tenir-nos controlats com a societat. Tot és campi qui pugui. I la dificultat de fer política ara és saber associar-se.
- Què et sembla que l’Església es posi en política?
Primer caldria definir bé què és l’Església. És una paraula bonica que ve del grec ekklesía, que vol dir “reunió”. I això em porta als orígens dels cristians, que neixen com un grup de gent que s’apassionen per Jesús i, tot i ser una minoria, comencen a viure d’una determinada manera que va convencent més gent. No tant pel que diuen sinó pel que viuen. Van creant comunitat i fent camí. Jo no vull renunciar a aquesta idea d’Església. Però al llarg de dos mil anys, es creen moltes capes. Per això, entenc que hi ha una part de l’Església, que és la jerarquia formada pel Papa, bisbes, cardenals, etc. Això també és Església, però no és tota l’Església, no és això exclusivament. Per mi, Església és sobretot la gent que la composem, la gent de la base que viu la fe. Jo quan parlo d’Església, parlo de tot. A partir d’aquí, trobarem que molta gent de la base està fent política. I la trobarem a tot el ventall de partits: al PP, al PSOE, a Esquerra Republicana, a la CUP, a VOX… Com en una família, que la tendència política és bastant variada.
- T’ho he de preguntar: creus que un “bon cristià” pot estar en un partit com VOX que planteja idees contradictòries amb la defensa dels drets humans?
Potser caldria primer definir què vol dir ser “un bon cristià”. (Riu)
- Clar, comencem per aquí
Jo no ho sé. No em sento capacitat per definir qui és bo i qui no ho és. Per mi, hi ha coses que serien incompatibles, però la realitat és que hi ha persones que estan en aquest partit. Per mi, tot el que sigui atemptar contra els drets humans i contra la vida seria incompatible. Però cal acceptar que l’ésser humà és contradictori en essència. I jo el primer! Per això, cal acceptar que tothom té contradiccions; sigui de VOX o de la CUP.
- Llavors, què et sembla que la jerarquia eclesiàstica vulgui influir en la política?
Quan al llarg de la història la jerarquia ha volgut entrar en política per influir sobretot pels seus propis interessos, ha anat malament i ens hem despistat, hem errat el camí i no hem seguit al mestre, a Jesús. Al costat d’això, sí que entenc que els cristians i cristianes com a ciutadans i ciutadanes del món, podem tenir el dret i fins i tot una certa obligació moral d’aportar el que creiem que ha de ser el model de societat. I ha de ser un model que es pugui posar en confrontació amb d’altres, dins del joc democràtic. En una democràcia, han de poder valorar-se les diferents perspectives i visions de la vida i del món. I en aquest sentit, és lícit que pugui haver persones que vulguin influir en política, dins del marc democràtic, per poder plantejar aquestes idees. Però quan no s’utilitzen camins lícits, es fa pressió com a lobby o quan s’utilitza i es manipula la conciència de les persones per aconseguir els propis interessos, això no està en coherència amb la identitat cristiana. No podríem imaginar-nos a Jesús manipulant la conciència de la gent. Però entrar en el debat i el joc polític democràtic per convèncer a d’altres de les idees i la visió del món que un té és totalment lícit.
- Abans parlaves de la voluntat de canviar el món. Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?
No vull ser antipàtic, però els superherois no m’agraden. (Riu) Però si he de triar, triaria l’amor. Recordo un cop, en una conferència sobre economia que donava una persona molt preparada i molt compromesa, es va dir que l’economia i el mercat són allò que mou el món. Jo entenc el que volia dir, però jo vaig aixecar la mà per manifestar el meu desacord. Penso que és l’amor el qui mou el món. Per existència o per absència. Semblarà molt rififí, però és que l’amor té moltes conseqüències molt radicals. Quan l’amor és pur, ens hi trobem tots. A l’arribar a Burkina Fasso, jo em volia integrar i no em relacionava amb altres espanyols, però m’inquietava si m’entendria amb la gent d’allà. Era l’únic blanc occidental, hi havia una diferència de cultures, de costums, d’idiomes molt forta. (Riu) Des d’on ens vam entendre? Des de l’amor. Perquè des de l’amor t’hi entens fins i tot amb el teu enemic. Però no vull dir un amor romàntic, sinó un amor profund, amb totes les conseqüències; estimar vol dir posar-se al servei de l’altre.
- Necessitem estimar més, llavors?
Sens dubte. Entenc que una de les claus per comprendre la conflictivitat social, les guerres i els desequilibris és saber que, en el fons, no hem experimentat l’amor profundament. Perquè algú que ha experimentat aquest amor profund, em costa molt pensar que sigui capaç de fer mal. Pot ser que algú hagi estat estimat, però que no ho hagi experimentat. Aquesta persona va coixa per la vida. En canvi, algú que hagi experimentat l’amor, l’irradia. Això, posat en un polític, en un militar, en un treballador, en una empresària, té conseqüències radicals. És una de les grans claus per entendre els problemes del món. Si entenguéssim això, viuríem en un món millor. No vol dir ideal, perquè l’ésser humà és capaç de fer mal també.
- Això si fossis un superheroi. I si fossis Papa?
(Riu) No hi he pensat mai! És molt difícil perquè és com quan un partit està a l’oposició i després governa, o quan un fill es converteix en pare. Hi ha coses que no s’entenen fins que no s’experimenten. Per això, seria parlar per parlar i és un tema molt seriós. Dit això, jo em manifesto un fan absolut del Papa Francesc i m’indigna quan algunes vegades, persones que es diuen cristianes l’insulten. Em costa molt de comprendre i solen coincidir amb les contradiccions polítiques de les quals parlàvem abans. Però deixem-ho aquí.
- Què sents quan es destapen casos de pederàstia dins de l’Església catòlica?
Responc, però deixa’m fer primer una prèvia. La primera vegada que jo vaig escoltar una persona que havia viscut una situació d’abús sexual continuat va ser una persona que ho havia patit en l’àmbit familiar. Va ser aquí, a Catalunya. El segon contacte directe que vaig tenir amb el tema de la pederastia va ser a Burkina Fasso quan em va venir a veure una persona que havia detectat en ell mateix una tendència d’atracció sexual per filles seves. Estava preocupat per aquesta tendència. Van ser dos moments molt impactants per mi. En tots dos casos, vaig posar-los en contacte amb una persona professional que els pogués ajudar, a cadascun amb el seu problema.
Quan això passa a l’Església és doble dolor. M’he definit com a enamorat de Jesús, és la figura de l’amor cent per cent pur. Que persones que ens diem defensores de Jesus puguem fer mal a altres persones i més quan són febles, fa que a mi se’m dispari tot: la indignació, la tristesa, la vergonya i la necessitat de posar-nos al costat de les víctimes. També sento pena perquè jo formo part d’un col·lectiu que ha fet això. És com si passa en una família. Que també passa a altres famílies? D’acord. Però jo he d’assumir que a la meva ha passat i mirar de fer passos concrets per a que no es torni a repetir. Això és difícil, perquè desgraciadament passa al món. Però això no vol dir que no s’hagin de posar en marxa totes les mesures de protecció i que s’hagi de fer més del que estem fent.
Trobes a faltar més rebuig públic també?
Sí, també. Cal mostrar molt més rebuig pels casos d’abusos en tots els àmbits. És molt greu: al món cultural, al món esportiu, al món educatiu… És que costa molt d’assumir que algú sigui capaç d’una cosa així. Primer sentir-se atret sexualment per un infant. I després, fer servir l’autoritat moral per abusar-ne. Al principi, jo pensava que potser eren persones malaltes. Però els experts asseguren que no; hi ha alguns casos, però d’altres que no. Això inquieta molt més. Perquè si hi ha una malaltia al darrere, pot haver una solució, un tractament, es pot entendre. Però assumir que algú abusa d’un infant i s’aprofita del seu poder per fer-ho sense estar malalt, sent perfectament conscient del que està fent, és molt dur. Reconec que això em fa veure que el mal existeix. Una cosa és que tingui banyes, i l’altra és reconèixer que igual que parlàvem de l’amor pur, també existeix el mal. És terrible veure que existeix aquest costat tan fosc de l’ésser humà. A Burkina Fasso, vaig saber que hi havia gent estrangera que hi anaven a buscar infants per fer pel·lícules pornogràfiques amb animals. És terrible.
Confies en la humanitat?
El que dèiem: el mal existeix. Mai a la història hi ha hagut època en què no es manifestés el mal. La resposta que dona la Bíblia és que som persones ferides, trencades. Al principi, vivíem harmoniosament amb la natura. Però estem ferits i som capaços de fer el bé i capaços de fer el mal. I jo el primer. Per tant, jo no sóc un optimista dels que diuen que “todo el mundo es bueno” o que “tot anirà bé”, ni tampoc un pessimista que ho veu tot sempre fosc. Sóc una persona esperançada capaç de creure que l’amor és més fort que el mal. I això ho penso perquè crec que no estem sols. Si no ho cregués en res, en un Déu inspirador de l’amor, que t’acompanya i que hi és al final del camí, si no creiés que després de la mort hi ha alguna cosa, em resultaria molt difícil tenir aquesta posició esperançada. Per això admiro molt les persones que no creuen que vivim amb un propòsit, perquè jo no sé com podria viure en aquest món si no tingués la meva fe.
En què creus que ets especialista?
Se’m dona bé escoltar i treballar en equip. Si no hagués estat mossèn, m’hagués dedicat a alguna feina de relació amb les persones. Metge, psicòleg, educador. Perquè m’agrada molt i se’m dona bé escoltar. (Riu) El rècord de conversa que he tingut amb algú són 6 hores. Imagina’t si m’agrada.
I el compromís social també hi hagués estat present si no t’haguessis convertit en mossèn
Sí, també. És que el fet d’haver nascut en el si d’una família treballadora em va marcar. Els meus pares vivien en un pis de 40 metres quadrats quan van venir a Lleida i, tot i així, compartien l’espai amb una altra família. La meva mare, quan hi havia dones que parien, els hi rentava la roba al safareig. Dono moltes gràcies a Déu d’haver nascut en una família capaç d’ajudar i donar-se als altres. La meva conciència social jo la vaig mamar de la llet de la meva mare. (Somriu) I després, també agraeixo haver trobar altres joves que pensaven com jo i amb els quals, en lloc d’anar a la discoteca, anàvem a ajudar a persones que ho necessitaven.
De què et sents més orgullós a la vida?
Aquí caldria tornar a fer una prèvia per parlar del concepte “orgull”. (Riu) Perquè l’orgull ens connecta amb l’ego. Per mi, l’orgull és més aviat negatiu, situa el “jo” al centre amb la voluntat de posar-nos medalles i autoelogiar-nos. I pel que he anat aprenent de la psicologia humanista, que connecta molt bé amb la meva idea d’espiritualitat cristiana, un dels elements fonamentals amb què ens hem d’enfrontar socialment és l’ego. Freud hi va teoritzar i abans ho havia fet Sant Ignasi. Per tant, l’orgull va de la mà de l’ego. Què vol dir sentir-se orgullós dels fills? Que l’ego s’unfla. Per això, prefereixo parlar de per què em sento content. I jo em sento content de totes les vegades que els meus actes d’amor són genuïns. No sempre és així. Per això, quan estimo una persona gratuïtament, no pel que fa, ni pel que diu, ni per la seva forma de ser, sinó de forma pura, sento que això és plenitud.
Què vols ser de gran?
Vull ser com alguns referents que tinc de persones que han arribat a grans mantenint les seves conviccions. Com Ventura Pelegrí, que va ser un gran mossèn, que en el seu moment el van fer fora de la diòcesi, i va acabar els seus dies amb les conviccions bones que un altre món és possible, que val la pena estimar. Jo de gran voldria ser un vellet al qual les conviccions no li han envellit.
Com t’acomiades de les persones?
Fins una altra. Adéu.
He gaudit aquesta entrevista. Tota una lliçó d’AMOR, GRÀCIES,